Un país de funcionaris de la comunicació

14/06/2012 - 8:42

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), l’ens autonòmic que aglutina els mitjans públics catalans -bàsicament, la televisió i la ràdio-, ha tingut enguany un pressupost de 260 milions d’euros. Degut a la crisi econòmica i les retallades del govern de la Generalitat, el pressupost pel 2012 s’ha vist reduït en un 13,3% respecte l’exercici anterior, quan va ser de 300 milions d’euros.

El nou pressupost, aprovat al Parlament de Catalunya per majoria absoluta amb els vots favorables de Convergència i Unió i el Partit Popular, es va votar el mateix dia que la nova Llei de la CCMA. L’entrada en vigor del nou text -inspirat en les tan de moda polítiques d’austeritat- redueix el consell de govern de la CCMA de 12 membres a 6 i en suprimeix la figura de director general, les funcions del qual les assumirà el nou president del Consell de Govern del mateix ens.

Davant la retallada pressupostària els treballadors de Televisió de Catalunya (TVC) van plantar cara a l’administració. Reunits en assemblea al menjador de la seu a Sant Joan Despí, van lamentar que “la retallada pressupostària buidarà de contingut la televisió publica catalana i provocarà una baixada d’audiència que pot convertir TV3 -canal abanderat de TVC- en una televisió residual” i que la nova llei de la CCMA “posa en qüestió el model de servei públic” i la “independència” del mitjà.

Els funcionaris del mitjà català van elaborar també un manifest on s’apuntava que les dues mesures del govern convertien “en més vulnerable” la CCMA. Els treballadors van recordar que l’austeritat del govern ja havia provocat la supressió de programes com el ‘Banda ampla’ o el tancament de corresponsalies a l’estranger. Segons apuntaven, aquestes mesures no feien més que “empobrir l’oferta audiovisual de la televisió pública”.

El passat mes de novembre el diari ‘La Vanguardia’ prenia part de la batalla mediàtica i signava un article que duia per títol ‘El cost mitjà d’un treballador de TV3 és de 62.000 euros a l’any‘. El mateix dia de la publicació de l’article, el comitè d’empresa de Televisió de Catalunya -segons el portal Comunicació21- va acusar el diari del grup Godó de mentir “descaradament i deliberadament” sobre els sous dels empleats de TVC. El grup Godó, propietari de ‘La Vanguardia’, és també el titular de l’única televisió generalista a Catalunya que s’escapa del monopoli televisiu que té la CCMA amb TVC.

El conflicte però, no va acabar amb la resposta del comitè d’empresa de la televisió pública. L’endemà el sindicat Comisions Obreres (CCOO) va sortir a la defensa dels treballadors del mitjà amb xifres reveladores: el salari mitjà dels treballadors de TVC només estaria a l’entorn dels 36.675 euros nets al any, el que suposaria un sou mensual de 2.620 euros distribuïts en 14 pagues anuals.

2.620 euros són més de 4 vegades el salari mínim a l’estat espanyol per una jornada de 40 hores setmanals (641 euros). 2.620 euros són exactament 3 vegades més que el salari mínim interprofessional de periodista a jornada completa (877 euros). I 2.620 euros és més del doble del que cobra un redactor a la televisió privada Antena 3, també, a jornada completa (1.187 euros).

Una xifra molt similar a la 2.620 és la d’empleats totals de la CCMA. Segons dades d’un comunicat de premsa dels comitès de vaga de la ‘Corpo’ del juny del 2010 -en el que, per cert, també va participar CCOO-, el nombre de treballadors totals de la CCMA és de 2.700.

A Catalunya, la relació entre el nombre de treballadors dels mitjans públics i la del total d’habitants del territori és una de les més altes d’ Europa. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) la població total de la comunitat autònoma és de 7.434.632 habitants. La proporció entre els treballadors de l’ens públic i el total d’habitants és també -de forma molt casual- molt pròxima a la màgica xifra 2.620: de 1 treballador per cada 2.753 habitants.

Si comparem aquesta dada amb les principals televisions públiques europees, aquest és un dels ratios més alts del continent. A França la proporció és de 1 treballador per cada 5.941 habitants, a Itàlia 1 per cada 5.516, al Regne Unit 1 per 6.226, i a Espanya 1 per 6.774. En tots aquest casos la televisió pública catalana té una proporció superior al doble. Val a dir que la xifra a Catalunya encara seria molt més gran si suméssim els funcionaris catalans que treballen a RTVE.

Explicat d’una altra forma: A Catalunya, de cada 10.000 ciutadans, 3.63 treballen als mitjans públics nacionals, a Itàlia, 1.81, a França, 1.68, al Regne Unit, 1.61, i a Espanya, 1.47.

L’única excepció entre els mitjans de referència continentals és el cas alemany on la xifra de treballadors d’ens públics es situa en 1 treballador per cada 2.045 habitants. Val a dir, però, que els 40.000 treballadors de la corporació pública alemanya es divideixen en 10 entitats diferents. Per una banda trobem la ARD i la ZDF, els dos canals de televisió principal del país. L’ARD està formada per un conglomerat comunicatiu de fins a 9 institucions de ràdio i televisió. Aquestes institucions es reparteixen l’emissió en els 16 länder (estats federals) que composen la República Federal i també elaboren continguts de forma conjunta per tot el país en el canal ARD.

La institució regional amb més recursos d’aquesta xarxa és la Bayerischer Rundfunk (BR), el que equivaldria a la CCMA del länder de Baviera. La BR té 6 canals de televisió i 5 de ràdio (gairebé com en el cas de la CCMA, amb 7 de televisió i 4 de ràdio). A Baviera, el länder més poblat i també el més gran en extensió, el nombre total d’habitants és de 12.464.997. Els treballadors de la BR, segons fonts de l’ens bavarès, són 2.947. Altre cop tornem a xifres realistes: un treballador cada 4.230 habitants (2,36/10.000 habitants) -i això que parlem del territori amb més pes demogràfic, social i polític de la principal economia continental-. De nou, una xifra que no té res a veure amb la de 1 treballador per cada 2.753 habitants de la CCMA a Catalunya.

Lluny d’aquestes xifres i amb una concentració de funcionaris molt més alta trobem l’Instituto Cubano de Radio Televisión (ICRT). A l’òrgan comunicatiu del règim comunista hi treballen 13.000 treballadors per una població total a l’illa de 11.241.161 habitants (11.56/10.000 habitants). La proporció de treballadors de la corporació cubana és de 1 per cada 865 habitants, probablement, la més alta del món al marge de països amb poblacions molt reduïdes i no representatius en aquest àmbit. Cuba és un dels països més criticats per les seves restriccions a la llibertat de premsa. La ONG internacional ‘Reporters Sense Fronteres’ la situa entre els 10 països amb menys llibertat d’expressió del món. El fet de que sigui il·legal constituir una mitjà fora de l’aparell estatal hi té molt a veure en aquesta penosa classificació.

Més enllà de compartir sigles amb la Televisió Cubana (TVC), la situació comunicativa a Cuba no és comparable al cas de Catalunya. Però el que sí que és significatiu és que l’alta concentració de funcionaris en mitjans de comunicació estatals reflexa una certa carència pel que fa a la diversitat d’actors en el panorama mediàtic. La CCMA s’escuda en conceptes con la “construcció nacional” i la “defensa de la llengua” per tal de justificar la seva omnipresència a Catalunya però sembla descuidar-se que la pluralitat informativa és tan o més important que alguns dels seus pilars fundacionals de ja fa gairebé 3 dècades.

Cal recordar que en aquells moments, on només existia Televisión Española, la televisió catalana va contribuir a la pluralitat informativa. En l’actualitat, però, la seva condició de monopolista en el marc televisiu no només fa molt difícil l’existència d’altres televisions a Catalunya, sinó que contribueix a limitar la proliferació d’un espai mediàtic català plural, aquest sí, un dels requisits indispensables per a la vertadera construcció nacional.

John Stuart Mill, un dels més cèlebres teòrics sobre la llibertat d’expressió, parla del concepte presumpció d’infal·libilitat. Segons Stuart Mill, quan ens creiem que el nostre punt de vista és infal·lible pel que fa a la percepció de la realitat -per molt correcte que aquest sigui-, tendim a silenciar altres veus i opinions.

Probablement els continguts dels mitjans de la CCMA compleixin totalment amb els estàndards de qualitat que se’ls hi exigeixen i, fins i tot, més. No tinc cap dubte que la programació que s’emet a TV3 o Catalunya Ràdio és molt millor que la d’altres ens autonòmics i, fins i tot, internacionals. Del que sí que discrepo és de la inexplicable concentració de funcionaris en el panorama comunicatiu català. Cal ampliar l’oferta comunicativa al nostre país i cal que aquesta no estigui tutelada pels mitjans públics. El fet que els mitjans de l’administració tinguin una hegemonia tan forta a Catalunya no és un factor positiu. En moments de crisi necessitem veus crítiques i renovadores i aquestes mai vindran d’aquells que mamen d’una administració que s’apropa a la fallida econòmica. Ja és hora que deixem de ser un país de funcionaris de la comunicació.

Probablement la “independència” i el “model de gestió dels mitjans públics” que els treballadors de TVC deien que es trobaven en perill passin per l’apropament a la realitat comunicativa d’altres estats on els mitjans públics hi juguen un paper important però no essencial. En termes emprats pels funcionaris televisius, probablement TVC ja sigui una televisió “residual”: sobre-dimensionada i on hi ha un clar excedent de treballadors.

© 2010–2016 Marq Martí