“Kapuscinski non-fiction”

Reflexió sobre l'embelliment de la realitat a través del periodisme
24/11/2011 - 22:01

Els acords desafinats d’un vell acordió i l’hipnòtic cant de les cigales són els únics sons que desafien el monopoli acústic de la brisa estiuenca. Els camps de cereals onegen com si es tractés d’un mar embravit al costat de l’estació fronterera de Subotica, al nord de Sèrbia. Fent valdre els seus darrers dies de protagonisme, el Sol sufocant d’una tarda de mitjans de setembre castiga sense pietat la Plana Panònica: Un vell avorrit que passeja per l’estació a la recerca de conversa m’explica que aquest ha estat un dels estius més calorosos dels darrers lustres a l’Europa Central.

Ahir al migdia, quan vaig marxar de Belgrad rumb a Budapest, un gran termòmetre digital situat al damunt d’un dels centenars de blocs de pisos comunistes que s’alcen a la ribera del Danubi, marcava amb una autoritat -digne del mateix Mariscal Tito- una temperatura estepària de 35 graus.

El gitano que toca l’acordió -repenjat mandrosament en un dels bancs de sota el porxo de l’estació- sembla un element intrínsec del paisatge. És l’estereotip tendenciós i personificat del zíngar centreeuropeu. Un element indispensable per comprendre la geografia etnogràfica del vell continent i la seva ampla i rica diversitat. Des que el poble gitano va emprendre el viatge des del Golf de Bengala a l’Índia fa prop d’un mil·lenni, s’han establert en la demografia del centre del continent i representen més d’un 2% de la població total dels països que conformen la Plana Panònica: Sèrbia, Hongria, Eslovènia, la República Txeca i Romania.

Aquesta immensa conca envoltada pels Balcans, els Carpats i els Alps, i que el riu Danubi divideix per la meitat, va ser fins al Pleistoscé un mar interior de l’Europa central. En aquestes planes on ara s’hi cultiven cereals s’hi han trobat fòssils d’artròpodes marins i de ben segur que alguna vegada, un centenar de metres per sobre del meu cap, hi han nedat tota mena de peixos i taurons.

Fruit dels sediments que es van acumular durant milions d’anys a la fondària de les aigües d’aquest mar en va resultar una plana d’una fertilitat excepcional que al llarg dels segles ha estat un dels graners per excel·lència que ha alimentat als habitants de la vella Europa.

L’acordionista gitano tindrà vora els 45 anys. Té la pell molt bruna, els ulls verds, els cabells grisos i una panxa de grans dimensions que posa en un seriós compromís l’embotiment del seu bust dintre d’una camisa d’una talla evidentment inferior a la seva. Amb una postura despreocupada que sembla estar al marge de la calor angoixant, improvisa una mena de polca infinita als teclats del seu instrument mentre rossega la tija d’una planta de fonoll. El que més em crida l’atenció és que la música que emet l’acordió no es divideix en parts per formar diverses cançons. És tot una sola peça desendreçada i caòtica que té un nombre incomptable de tornades. La infinita melodia només s’atura uns instants quan el seu intèrpret ha de gratar-se el cap o les orelles.

Amb el solista s’hi troben un parell de companys de viatge. Ambdós, més joves, s’asseuen damunt d’unes maletes velles i destartalades i d’unes bosses de plàstic dur molt grans que conserven el seu contingut mitjançant flassades de “pops” de cotxe. Tot i que els dos nois esperonen l’acordionista cíclicament picant de mans o emeten alguna mena de gruny, ho fan sense gaire entusiasme i amb un aire de resignació. És com si es tractés d’una costum atàvica impregnada al seu ADN per ajudar a passar el temps lluny de tot tipus d’obligacions rutinàries.

****

Em baso en el record i les sensacions que conservo d’aquell moment. Tot plegat podria semblar massa bucòlic, fins i tot exagerat o fet a mida per elevar-ne la seva plasticitat literària. Parlant en clau cinematogràfica, els paràgrafs que més amunt descriuen una tarda de setembre qualsevol a l’estació de Subotica tindrien més a veure amb una pel·lícula d’art i assaig que amb un reportatge informatiu.

Probablement la concentració d’elements i la mirada intencionada sobre els esdeveniments m’han servit per manipular parcialment la realitat. No estic segur de que tot el que explico s’ajusti a la veritat amb una intenció exclusivament objectiva i transparent. Si més no, no descarto que la imaginació hagi guanyat terreny a la memòria en alguns aspectes. Quants cops hauré escoltat allò de que “la memòria és selectiva”? Fins a quin punt és vàlid recolzar-se en aquest aforisme per suplantar parts de la realitat en benefici de la plasticitat d’un text?

Amb tot, si d’alguna cosa n’estic segur del que va succeir aquella tarda és que, mentre moria de fàstic i avorriment esperant un tren que em dugués cap a Budapest, llegia -amb un entusiasme superior al dels picadors de mans gitanos- un llibre anomenat ‘Viajes con Heródoto’. Era una còpia signada de puny i lletra pel seu autor, un tal Ryszard Kapuscinski. Després de la publicació de l’obra aquella primavera, el mateix Kapuscinski havia fet enviar una còpia des del seu apartament de Varsòvia fins a casa meva a Sant Quirze del Vallès.

L’explicació: No feia ni un any que el meu pare, que aleshores es trobava al capdavant del departament de periodisme de la Facultat, s’havia encarregat de custodiar parcialment al Kapus –com el meu pare l’anomenaria en llenguatge col·loquial-. El mític reporter ja era vell i estava malalt i durant la seva visita a Barcelona, on la Universitat Ramon Llull el va investir Doctor Honoris Causa, li calia algú que l’acompanyés d’un lloc a l’altre.

Uns dies després de la investidura recordo haver-li preguntat al meu pare desinteressadament sobre el mestre. “És un sant civil, l’hauries d’haver conegut”, em va respondre. Jo, ingenu fins a la medul·la i desconeixedor que el pas de temps se m’acabaria llençant a sobre, no vaig fer cas del que em va dir fins que un any després -i empès per les interminables hores d’un viatge en tren- vaig llegir per casualitat alguns dels seus llibres.

Després de cada pàgina llegida no era capaç de perdonar-me el fet d’haver deixat escapar l’oportunitat de conèixer-lo. Durant un parell o tres de dies el meu propi pare l’havia tractat personalment. Havia esmorzat amb ell i fins i tot havien discutit sobre futbol, una de les grans passions del periodista polonès. El fet de passar per alt aquella ocasió em va fer sentir molt culpable i em vaig prometre que mai tornaria a deixar passar una oportunitat d’aquella mena.

Mentre devorava Viajes con Heródoto, Ébano i El Sha en vagons insalubres dels Balcans em vaig jurar que abans que fos massa tard faria servir el contacte del meu pare per conèixer-lo, encara que calgués anar a Varsòvia.

Quatre mesos després de la meva tardana epifania, el 23 de gener del 2007, Ryszard Kapuscinki moría als 73 anys arrel d’un càncer que havia arrossegat durant els darrers anys de la seva vida. Mai el coneixeré.

D’ençà de la seva mort han estat molt els que han tret a la llum detalls menys populars de la seva obra i vida. D’ell s’ha dit que va pecar d’egòlatra, que no assumia les crítiques, que va ser un ferm defensor del règim comunista polonès i que, sovint, feia un ús massa intens de la imaginació en els seus reportatges.

De totes formes trobo força irònic que, donada la controvèrsia sobre la integritat de la seva obra, el seu últim llibre estigués basat en “els seus viatges llegint a Heròdot”. Precisament, i com Kapuscinski hauria afirmat, el mateix Heròdot també va ser un gran embellidor de la realitat, un escriba astut capaç de vestir de gala una història trivial per donar-li un tint èpic farcit de força narrativa i d’aventura.

Com a Kapuscinski, a Heròdot també li van sorgir detractors. Això sí, no mentre vivia, si no un cop mort. El cèlebre historiador grec Plutarc va fer un assaig anomenat “Sobre la maldat d’Herodot” on s’acusava al primer dels historiadors i pare de tots els cronistes de farcir de mentires els seus escrits. Altres savis de la Grècia Clàssica com Tucídides o Llucià de Somosata, també serien coneguts per les seves crítiques a la Història d’Heròdot. A cap d’ells el catalogaríem com a admirador del savi d’Halicarnàs.

****

El 17 de setembre del 2006 es van fer públiques unes converses d’un consell de ministres del govern hongarès on hi apareixien unes controvertides afirmacions del president del país, el socialista Ferenc Gyurcsány. En les declaracions recollides per una gravadora infiltrada, el president confessava que va encobrir davant l’opinió pública la situació real de la economia del país per tal de guanyar les eleccions generals de l’any 2005. Aquest fet va suposar una gran trasbals a Hongria i gran part de la població es va llençar als carrers de les ciutats de tot el país.

Milers de manifestants van envair Kosuth Lajos Ter, la plaça del davant del parlament hongarès, per reclamar la dimissió de Gyurcsány. La ciutat de Budapest va quedar de facto sota arrest policial i milers de d’efectius de les forces de l’ordre d’arreu del país van patrullar per la ciutat durant aquella setmana per evitar una revolta contra el govern.

Trobant-me a Belgrad de vacances durant l’inici de les protestes a Budapest i inspirat per la lectura dels llibres de Kapuscinski, vaig decidir viatjar fins al país veí per viure una de les experiències més inoblidables de la meva vida: el poble hongarès, per primer cop després de la revolta contra els soviètics del 1956, es llançava al carrer. Ja fos per analogia o aspiració, Kapuscinski m’hi va empènyer a formar-ne part.

No nego els defectes humans que Artur Domolawski posa de manifest en el seu llibre sobre el periodista polonès, però el que és indubtable és que el seu testimoni és un legat i una inspiració per tots els que aspirem a explicar allò que ens envolta.

© 2010–2016 Marq Martí